LA HISTORIA DE LA NOSTRA CIRERA

La cirera és una fruita, més o menys rodona, depenent de la varietat, cruixent i amb un sabor dolç, lo qual, i amb el seu color roig brillant, la converteixen com a una de les reines de les fruites amb un gran variat vitamínic i molt saludable.

La cirera és originària de la Xina, la qual ja es coneixia fa uns 4.000 anys, però els primers arbres que es cultivaren van ser en les zones muntanyoses del Caucaso (sud de Rússia). El cirerer, al igual que molts arbres que hi cultivem en la actualitat, ja el coneixien les civilitzacions orientals i foren ells qui ens el portaren a les nostres terres. L'època exacta del primer cirerer que hi va haver al nostre terme es desconeix, ja que hi fa molts anys i no hi ha cap escrit que ens ho digui, però aquest nou arbre ens el degueren donar a conèixer els grecs o romans ara fa uns 2.000 anys o els musulmans 700 anys després. Lo que està bastant clar és que el cirerer té molts anys de història ací. Una prova evident d'açò es que al principi del segle XX se'n coneixien d'un gran tamany.

Aquests primers cirerers estaven situats a la part més oriental de La Salzadella, a les partides de “els carrascals”, “les sorts”, …….. i on cada família en tenia un per al seu autoconsum. Les dones solien anar a recollir les cireres a peu i amb una cistella, per això la dita: “Per cirera i en cistella, venen tots a Salsadella”.

Es pot dir que era una fruita de luxe, de molt bon gust que no s'havia deixat perdre, que havia anat passant de generació a generació, però sense haver-hi un gran augment d'aquesta, ja que no es comercialitzava i hi havia coses molt més importants per al consum de l'agricultor com era l'oli, les hortalisses, el blat, l'ordi, etc.

Però, tot això comença a canviar cap a meitat del segle XX ( en la dècada dels 40) quant apareixent els primers comerciants, els quals compren les cireres. Seguidament, i veient que amb açò s'hi podien traure una bona ajuda econòmica, alguns agricultors comencen a plantar petites finques d'aquest cultiu. Aleshores, les cireres que hi havia eren la anomenada “garrofal”, molt gustosa, encara que el seu color no era el millor d'ella de cara al mercat, i l'altra era la de “Sant Gregori” o “negreta”. Les dos es caracteritzaven per ser molt petites ( no superaven els 20 mm de diàmetre).

Poc després, els agricultors decideixen ajuntar-se per a poder vendre la cirera tots junts i poder traure un millor preu al seu producte. Poc a poc, van apareixent noves classes de major grandària, la gran majoria portades de Catalunya per veïns del nostre poble que treballaven allí. Algunes de les quals els ficaven el nom de la gent que les portava i d'altres del lloc d'on procedien com la “francesa” i sobretot la que ha marcat una època per la seva grandària i bon sabor, la de “Lleida”.

Però ha sigut a partir de l'any 1980 quant comencen a sorgir moltes classes noves, plantades i observades en camps d'assaig i anant quedant-se les millors, obtenint així cirerers molt productius, amb bon sabor i de grandàries al voltant dels 30 mm de diàmetre.

El tema del envàs també es essencial de cara a la venda i conservació de la fruita, per lo que al pas dels anys ha anat reduint-se la seva cabuda.